Belleses arbitraries

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s'eleva fins a l'extrem de crear imatges organiques. No es gens estrany, perque el transit cap a la mort es un dels motius principals de reflexio d'aquest llibre. Una imatge i l'altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest, tambe la presencia immanent de lamort. Miret no l'esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre laqual s'ha construit la nostra vida quan parla de "e;la terra de tots els nostres morts"e; que son, al cap i a la fi, lesnostres arrels. Tambe parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s'endinsa en el mar i abandonala vida, ho fa perseguint "e;la darrera apropiacio del buit."e; I parla, en tercer lloc, d'una mort desdramatitzada ique es part intrinseca del viure en el cas dels "e;Dos xiquets que juguen a la vora / de la tapia del cementiri."e;No pensessiu, pero, que Miret s'oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s'apropia del temps i en gaudeix en poemescom el que comenca "e;De menuda t'agradava menjar magranes..."e;, un poema que mostra la joia de saber-seviu en un d'aquells instants que gairebe tot s'atura i el mon ens pertany. Aquesta conjuncio de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com es la poesia deCarles Miret. Es tracta d'una poesia essencial i neta d'ornaments innecessaris que m'interessa perque ajuda areflexionar. Amb Belleses arbitraries , Miret es capac de dirigir-nos la mirada a traves del "e;Dialeg de la llumamb l'ombra"e; cap a allo que importa, com en el bellissim penultim poema, on conflueixen en una sola cosa lavida gastada i la vida nova, els homes i les besties, l'aliment i la bellesa...